Transparència

Sóc a la feina, en un estudi de ràdio. La redacció és plena de gom a gom. Una vintena de persones intercanvien opinions, agafen telèfons, escriuen informacions...el ritme habitual de la redacció. Jo ho miro tot des de l'estudi, a través d'aquell gran vidre. De cop i volta veig que la Carme em mira i la saludo. Ella no s'immuta. El Joan P també em mira. Però quan el saludo tampoc s'immuta. Algú, crec que el tècnic, em diu: no t'esforcis, ells no et veuen.

Surto ràpidament de l'estudi per comprovar si es tracta d'un efecte òptic, si el reflex de la llum sobre el vidre no permet als meus companys veure'm. Entro a la redacció, saludo a tort i a dret, i ningú no respon. Aquell tècnic, aquella persona que no veig ben definida en el meu somni, afegeix: ni et veuen, ni et senten. Per a ells no existeixes.

Aquí m'he despartat, suant i angoixada. A la tarda he anat a treballar. La Carme i jo estàvem soles a la redacció. Ha passat una companya que ha dit: ostres Carme la ràdio és a la teves mans, que soleta que estàs. I he pensat: realment no em veuen?