El laberint de la casa abandonada

Fa molt temps que no recordo els meus somnis, per això n'explicaré un que vaig tenir repetides vegades durant bastants anys.

El somni comença quan decideixo anar a córrer pels boscos del voltant de casa, a Castellterçol. Quan porto una estona corrent, decideixo tornar a casa, però m'adono que no sé on sóc. Miro al meu voltant, i no reconec res, i m'engoxio. Em poso molt nerviosa perquè es comença a fer fosc, i no suporto estar sola enmig de la foscor. Veig una casa al final d'un camí, i vaig cap allà, esperant trobar algú que m'orienti i m'ensenyi el camí de tornada al poble. Però la casa està emmurallada, i m'és impossible entara-hi. Començo a escalar pel mur, ple d'heures, i després de molt d'esforç, aconsegueixo arribar al cim de la paret. Des d'allà, veig que la casa està en ruïnes, i penso que potser porta abandonada algunes dècades. Salto de la paret, i aterrisso al jardí de la casa. I resulta ser un laberint, del que no puc sortir, fins que em desperto.

El més fort de tot és que sempre somnio amb la mateixa casa, una casa que mai he vist en realitat, i sempre salto la tanca, i sempre em perdo pel laberint. Curiós no? Si sóc conscient que no puc sortir del laberint, com és que sempre hi acabo entrant?