Saldos

Per fer temps, entro en una botiga, tipus "El Corte Inglés". Busco un mitjons i m'adreço a la secció de complements. En un aparador, trobo un parell que em fa el pes: són de color blau marí i té unes ratlletes horitzontals en rosa (horribles!!!). Els tinc a la mà, valoro si em quedaran bé i decideixo passar en un altre moment a comprar-me'ls.

(((Un parell de fases REM després...)))

Torno a la botiga. M'adreço a l'aparador dels mitjons i...gran decepció!!! Només queden dos parells de mitjons de color blau marí amb ratlles rosa i són per un peu del 40!!! Sempre faig tard a les rebaixes.

Falseando edades

Me encuentro en una especie de reunión informal con algunos políticos españoles. Uno de ellos me explica que pretenden hacer creer, a través de una página web, que todos ellos tienen 43 años de edad. Miro a Zapatero y comento que a él quizá la gente le creerá, pero a Rajoy le aseguro riendo que a él no. Mi carcajada aumenta al ver entre el grupo de hombres la silueta arrugada de Manuel Fraga, que al parecer cuenta ya con 86 años, el doble de la edad falsa que van a difundir.

Al restaurant de Santi Santamaria

El meu marit i jo decidim anar a dinar al restaurant de Santi Santamaria, perquè pensem que arran de les seves crítiques al món de l'alta cuina, i els enemics que s'ha guanyat fent-les, el seu restaurant estarà buit.

Quan hi arribem, em sorprenc de la modèstia de l'establiment, que és més aviat un bar restaurant de menú diari que no pas un restaurant de nivell amb tres estrelles Michelin. Fins i tot, Santi Santamaria atén amb una camisa de quadres darrere la barra.

Seiem. Les tovalles són de paper, de color verd. Darrere nostre, una colla ha juntat diverses taules per fer un àpat, i sembla que es diverteixen xerrant i rient. Coneixen Santi Santamaria, i el tracten amb familiaritat, com si fossin clients habituals, de tota la vida. De tant en tant hi ha gent que entra al local amb la intenció de menjar-hi, alguns amb fulletons turístics que segurament recomanen el restaurant, però quan veuen Santi Santamaria darrere la barra, el reconeixen, l'increpen per les seves declaracions, i marxen irritats. Ell no es mossega la llengua i els respon, i de vegades algú de la colla que seu darrere nostre li dóna suport i també increpa els visitants.

Per menjar, ens porten de primer arròs, que sembla només arròs bullit, amb salsa de llémenes, i un tros de truita a sobre. Quan ho veig, em fa l'efecte que és un plat molt senzill, i no acabo d'entendre el suposat bon nivell del restaurant. Després penso que potser la senzillesa només és aparent, i que en realitat és un plat sorprenent i deliciós.

La selva a casa

Visito el centre històric d'una ciutat, per a mi, desconeguda. Vaig acompanyada d'una amiga. De sobte, veiem un edifici que ens atrau i decidim entrar-hi. És un antic edifici de pedra, amb estances molt amples, però buit, sense cap moble. Només hi ha una petita recepció. Tot està en penombra. De seguida, ens venen a rebre dues hostesses que semblen bessones, molt altes, uniformades i... hostils. No els ha agradat gens la visita. Ens demanen què volem. Jo responc que volem veure el llac interior (deu venir a la guia turística). Es miren i neguen amb el cap: el llac interior no es pot veure, és molt perillós. Insisteixo i mostro una mena de permís governamental que m'autoritza a entrar-hi. Finalment, accedeixen a acompanyar-nos... Pugem unes escales i comencem a veure la panoràmica d'un pati cobert que ocupa tot l'interior de l'edifici. Sembla una selva. Hi ha uns arbres altíssims i unes heures que pugen pels murs de pedra del palau. Al mig, un llac quadrat, com una enorme piscina, coberta de nenúfars. L'aigua és tèrbola i no es pot veure el fons. Mentre una de les hostesses es queda a la recepció, l'altra ens precedeix en la nostra visita. Em diu que vigili molt bé per on camino, que és perillós. Obre pas a través d'aquest bosc amazònic. Darrere, jo. En tercer lloc, la meva amiga. De sobte, una serp surt de l'aigua, tan ràpida que no puc ni reaccionar. Ve directa a mi i em mossega al turmell. Durant una bona estona lluito per treure-me-la de sobre però té els ullals enganxats a la meva pell i no em deixa anar. La meva amiga agafa una pedra, l'espanta i el rèptil torna a l'aigua. Jo quedo malferida... Mentre perdo el coneixement, vaig sentint l'hostessa que em diu: Ja t'ho deia, que era perillós. Aquesta serp és mortal... Finalment, perdo el coneixement. A mesura que em desmaio vaig perdent conciència del somni. La ment em queda em blanc, fins que sona el despertador...

Volant cap al fotomató

Sóc amb la meva mare sobrevolant la ciutat de Barcelona, tot i que no sembla Barcelona, fins que arribem a una plaça que en una banda té un lloc amb espais esglaonats, i a cada un dels replans hi ha un fotomató. Decidim baixar per fer-nos una foto plegades, i anem cap al més elevat. En entrar, veiem que hi ha tires de fotos fetes, amb retrats d'altres persones, que podem agafar. Me les miro, i m'adono que són fotos fetes (?) per una exnòvia d'un cosí meu. Decideixo quedar-me-les per tornar-les-hi. Llavors, de cop, estic sortint de la boca del metro de prop de casa meva, i veig aquesta noia. Corro una mica per atrapar-la, i quan em veu em saluda. Li explico que he trobat aquelles fotos, que duc a sobre, i les hi torno, tot dient-li que no importa si ja no és la parella del meu cosí, perquè la continuo apreciant igual. Ella somriu, i m'agraeix que li hagi tornat les fotos, i el comentari.

Ses Majestats els Reis

Avui he somniat una cosa molt estranya. I ho havia de ser, d'estranya, perquè jo mai no recordo el que somnio... COM Ràdio, l'emissora on treballo, m'enviava a Mallorca a fer un reportatge de les vacances dels Reis d'Espanya i tota la família reial. No m'entusiasmava la idea, ja que sóc m´s aviat republicana, però era la primera vegada que sortia al carrer en busca de notícies. Tot va començar amb mal peu. A l'aeroport, suposadament de El Prat, (tot i que el recordo com una esplanada amb gespa), va venir una avioneta a buscar-me, perquè, deien, els avions s'havien espatllat i només podia viatjar jo, ja que era per motius de feina. Pujava a l'avioneta, tronadíssima, patint per si arribariem sencers a l'illa. Recordo que el viatje era molt i molt llarg, i que l'avioneta no parava de fer sotracs sobtats...En fi, horrorós. Una vegada a Palma, vaig en busca dels Reis, però primer m'aturo en un forn a comprar-me una ensaimada (curiós, perquè no m'agraden...) i allà m'hi trobo l'Urdangarín i la Letizia. M'acosto a ella i li pregunto què tal això de ser princesa, tenint en compte que és periodista, com jo. I resulta que ens coneixem de no sé què, i que no ens haviem reconegut!! Molt contenta de trobar-me, la Letizia em convida a dinar amb la família reial, i jo, il·lusionada, penso que tindré la millor crònica del món. Però a l'últim moment, s'espatlla el micròfon. Jo em poso histèrica pels nervis del moment, però per sort, arriba el Pepelu i ho arregla a temps perquè pugui fer la crònica en directe. Ja no recordo res més, a part de que mentre feia la crònica, tenia el Froilan agafat de la mà...!