lunes, 19 de enero de 2009

Dins d'una pel·lícula

Algú m'explica que als Estats Units han rodat una adaptació de la novel·la La pell freda d'Albert Sánchez Piñol. Començo a veure'n el tràiler per la tele, però m'adono que l'han convertida en una pel·lícula d'adolescents mig perduts en una illa. Res a veure, doncs, amb el llibre. De cop, sembla que sóc dins de la pel·lícula. Veig una colla d'adolescents que salten al mar des d'un alt penya-segat, i de cop sóc amb ells, pujant per una mena de terreny de roca. Som en una mena de camí enfonsat en la pedra, amb parets de pedra gris i abrupta a banda i banda. De cop mirem enlaire i veiem una onada gegant sobre els nostres caps. Girem cua escapant-ne. El camí enmig de la pedra ara puja i puja, i ens adonem que també tenim un sostre de pedra que ens impedirà fugir. Veig l'aigua darrere meu avançant amb una força terrible i imparable, i no puc avançar més: el camí que fa pujada acaba en un sostre de pedra que tanca el pas cap a qualsevol banda. L'únic que em salva de morir ofegada és... que m'he despertat de cop. Tenia el cor acceleradíssim...!

Lleons submarins i Sean Connery

Vaig a visitar un zoo que es promociona com un recinte innovador. Hi vaig amb algú més que no sé concretar, em sembla que els meus pares i la meva germana. El zoo ocupa una esplanada que s'estén a banda i banda, més llarga que ampla, amb l'entrada al punt mig. Se suposa que els visitants han d'avançar cap a una banda i després cap a l'altra, a través d'un camí central, segons un dels dibuixos típics de "Sou aquí" amb un gomet vermell que hi ha a l'entrada.

Els animals no són en gàbies, sinó que campen per aquí i per allà, entre els visitants. Anant cap a la dreta, per continuar el trajecte en un moment determinat ens hem de posar en una mena de planxes de fusta que van sobre l'aigua, i remar. Amb horror, quan ja sóc a la planxa de fusta m'adono que sota l'aigua hi ha una munió de lleons. La nostra situació és molt perillosa. De fet, un lleó em mossega a cada mà. No em fan gaire mal i malgrat tot puc continuar remant, però em temo que em pot passar el pitjor. Finalment aconsegueixo tornar al punt on començava el trajecte sobre l'aigua, criticant que ningú no s'hagi adonat del risc que implica deixar els animals tan a l'abast dels visitants. Aviat una mena d'elefant pelut enorme em passa pel costat. Després, hi ha una mena de flamencs de color rosa, però són com de roba i extremadament prims, gairebé com si fossin estretíssimes bufandes de color rosa peludes que estiguessin llençades pel terra de qualsevol manera. La meva germana n'agafa un.

Quan surto, vull omplir un formulari de reclamació alertant dels riscos que corren els visitants. Vaig a demanar-lo, acompanyada de la veïna de casa els meus pares, a una caseta de fusta d'informació que hi ha a la sortida. Però la dona que l'atén no me'l vol donar, i utilitza mil excuses per no fer-ho. Indignada, me'n vaig a una altra caseta idèntica, a veure si allà tinc més sort. Ens atén Sean Connery amb l'aspecte de quan feia de 007. Quedo sorpresa, i li explico amb un posat còmplice el problema que m'he trobat a l'altra caseta. Ell es mostra col·laborador. Temem que algun algun altre treballador del zoo vulgui impedir de nou la meva reclamació, i per això Sean Connery comença a aplegar tots els fulls de diferents formularis per donar-me'ls i que jo mateixa trobi el que necessito. Ara té l'aspecte del Sean Connery calb i de barba blanca.

En un moment donat, un treballador jove del zoo li diu alguna cosa. Dedueixo que se sent intimidat perquè tota una figura com Sean Connery treballa al seu costat. Quan el treballador jove se'n va, explico la meva sensació a Sean Connery. Ell es compadeix de la poca autoestima del treballador jove, i surt de la caseta per demanar-li alguna mena d'ajuda per aconseguir que el jove se senti més important. Se'n surt, perquè el jove se'n va cofoi d'haver pogut ajudar Sean Connery. Quan ell torna a la caseta, em pica l'ullet de manera còmplice.