Al restaurant de Santi Santamaria

El meu marit i jo decidim anar a dinar al restaurant de Santi Santamaria, perquè pensem que arran de les seves crítiques al món de l'alta cuina, i els enemics que s'ha guanyat fent-les, el seu restaurant estarà buit.

Quan hi arribem, em sorprenc de la modèstia de l'establiment, que és més aviat un bar restaurant de menú diari que no pas un restaurant de nivell amb tres estrelles Michelin. Fins i tot, Santi Santamaria atén amb una camisa de quadres darrere la barra.

Seiem. Les tovalles són de paper, de color verd. Darrere nostre, una colla ha juntat diverses taules per fer un àpat, i sembla que es diverteixen xerrant i rient. Coneixen Santi Santamaria, i el tracten amb familiaritat, com si fossin clients habituals, de tota la vida. De tant en tant hi ha gent que entra al local amb la intenció de menjar-hi, alguns amb fulletons turístics que segurament recomanen el restaurant, però quan veuen Santi Santamaria darrere la barra, el reconeixen, l'increpen per les seves declaracions, i marxen irritats. Ell no es mossega la llengua i els respon, i de vegades algú de la colla que seu darrere nostre li dóna suport i també increpa els visitants.

Per menjar, ens porten de primer arròs, que sembla només arròs bullit, amb salsa de llémenes, i un tros de truita a sobre. Quan ho veig, em fa l'efecte que és un plat molt senzill, i no acabo d'entendre el suposat bon nivell del restaurant. Després penso que potser la senzillesa només és aparent, i que en realitat és un plat sorprenent i deliciós.