La platja de Palamos / La noia de l'armari

Aquesta nit he tingut dos somnis extranys.

El primer començava en un cotxe, amb el meu amic drew i el marc, el meu cosí. Anavem cap a la platja de Palamòs. Un cop allà, una especiè de pòrtic gegant d'estil grecoromà precedia la platja del poble. El peu o la base del pòrtic era tant gran que no podiem accedir-hi. Llavors, el Marc va trobar una entrada per accedir a la platja. Un petit espai s'obria per sota de l'estructura. Per entrar-hi, t'hi havies d'arrossegar. La mida de l'obertura podia ser d'entre 40 i 50 centimetres. El Marc i el Drew es van decidir i van passar primer. Jo ho vaig intentar, però a mig camí, quan ja podia veure la sorra de la platja, la claustrofobia s'apodera de mi i haig de retrocedir. Vaig esperar a fora tota l'estona mentres ells eren a la platja.

El segon, ha estat un malson.
Jo dormia tranquil·lament a la meva habitació. De sobte, veig que la porta s'obre lentament. Semblava una ombra, pero fixo la vista i veig que era una noia, una noia vestida de negre de dalt a baix. No se li veia el rostre. De cop, la noia entra, creua tota l'habitació, obre la porta de l'armari que hi ha just al meu costat, i s'hi fica dins. Jo, incomprensiblement, m'ho mirava tot, tenia tanta por que no sabia que fer, el cos em suava de cap a peus. Passen gairebé 5 o 10 minuts i jo seguia despert i estirat al llit, conscient de que aquella noia extranya era dins del meu armari. Ella no sortia ni feia cap soroll. Vaig decidir aixecar-me i obrir la porta de l'armari.L'obro, faig dos passos enrere, i ella era allà! en aquell moment, el seu rostre em va resultar familiar. Era la cara de l'Estefania, una companya meva de l'universitat. En obrir la porta, ella seguia quieta. Després d'haver-nos mirat fixament l'un a l'altre, ella surt de l'armari. La seva cara no canviava en cap moment i no deixava de mirar-me als ulls. Jo li dic, textualment: "Qui ets puta? que vols?". Després d'això, li engaltoi un cop de puny. El cop va ser tan fort, que ella es desploma, trencant el vidre de la finestra de l'habitació.
Desperto

música... y a bailarrrrrrrrrrrr!

Participo en un reality. Consisteix a ballar a l'estil bollywood en una pista on hi ha molta gent i que és molt fosca. La gràcia del concurs és que has d'estar molt atent a un monstre que en qualsevol moment pot sortir de més avall de terra, trencant el parquet... i fent-te fora. La sensació d'angoixa és intensa. De cop i volta passa. El terra es mou i aconsegueixo detectar-ho a temps. M'aparto. Surt el monstre, que resulta que és una noia al més pur estil Bollywood, ballant sobre una tarina daurada. Ens fem amigues. I marxem. Ja està. I això que encara no he vist "Slumdog Milionaire"!

No tinc vertigen

Vaig a casa un amic, que viu en un primer pis. Pujo les escales, tot correcte, de fet pujo dos pisos a peu (hi ha entresol). El pis per dins és més o menys igual que el real (amb algunes variacions però crec que no són rellevants... o sí). Bé, el cas és que, en un momento dado, surto a la terrassa (transformada en un balcó), miro avall i... l'alçada és de més de 30 pisos!!! No tinc vertigen però no entenc res. A més, les baranes del balcó s'han transformat en valles de color blau, altíssimes, rollo les dels gratacels... Com pot ser que hagi pujat 2 pisos (a peu) i les vistes siguin com si estiguesis a dalt de tot de l'Empire State? No entiendo...

Dins d'una pel·lícula

Algú m'explica que als Estats Units han rodat una adaptació de la novel·la La pell freda d'Albert Sánchez Piñol. Començo a veure'n el tràiler per la tele, però m'adono que l'han convertida en una pel·lícula d'adolescents mig perduts en una illa. Res a veure, doncs, amb el llibre. De cop, sembla que sóc dins de la pel·lícula. Veig una colla d'adolescents que salten al mar des d'un alt penya-segat, i de cop sóc amb ells, pujant per una mena de terreny de roca. Som en una mena de camí enfonsat en la pedra, amb parets de pedra gris i abrupta a banda i banda. De cop mirem enlaire i veiem una onada gegant sobre els nostres caps. Girem cua escapant-ne. El camí enmig de la pedra ara puja i puja, i ens adonem que també tenim un sostre de pedra que ens impedirà fugir. Veig l'aigua darrere meu avançant amb una força terrible i imparable, i no puc avançar més: el camí que fa pujada acaba en un sostre de pedra que tanca el pas cap a qualsevol banda. L'únic que em salva de morir ofegada és... que m'he despertat de cop. Tenia el cor acceleradíssim...!

Lleons submarins i Sean Connery

Vaig a visitar un zoo que es promociona com un recinte innovador. Hi vaig amb algú més que no sé concretar, em sembla que els meus pares i la meva germana. El zoo ocupa una esplanada que s'estén a banda i banda, més llarga que ampla, amb l'entrada al punt mig. Se suposa que els visitants han d'avançar cap a una banda i després cap a l'altra, a través d'un camí central, segons un dels dibuixos típics de "Sou aquí" amb un gomet vermell que hi ha a l'entrada.

Els animals no són en gàbies, sinó que campen per aquí i per allà, entre els visitants. Anant cap a la dreta, per continuar el trajecte en un moment determinat ens hem de posar en una mena de planxes de fusta que van sobre l'aigua, i remar. Amb horror, quan ja sóc a la planxa de fusta m'adono que sota l'aigua hi ha una munió de lleons. La nostra situació és molt perillosa. De fet, un lleó em mossega a cada mà. No em fan gaire mal i malgrat tot puc continuar remant, però em temo que em pot passar el pitjor. Finalment aconsegueixo tornar al punt on començava el trajecte sobre l'aigua, criticant que ningú no s'hagi adonat del risc que implica deixar els animals tan a l'abast dels visitants. Aviat una mena d'elefant pelut enorme em passa pel costat. Després, hi ha una mena de flamencs de color rosa, però són com de roba i extremadament prims, gairebé com si fossin estretíssimes bufandes de color rosa peludes que estiguessin llençades pel terra de qualsevol manera. La meva germana n'agafa un.

Quan surto, vull omplir un formulari de reclamació alertant dels riscos que corren els visitants. Vaig a demanar-lo, acompanyada de la veïna de casa els meus pares, a una caseta de fusta d'informació que hi ha a la sortida. Però la dona que l'atén no me'l vol donar, i utilitza mil excuses per no fer-ho. Indignada, me'n vaig a una altra caseta idèntica, a veure si allà tinc més sort. Ens atén Sean Connery amb l'aspecte de quan feia de 007. Quedo sorpresa, i li explico amb un posat còmplice el problema que m'he trobat a l'altra caseta. Ell es mostra col·laborador. Temem que algun algun altre treballador del zoo vulgui impedir de nou la meva reclamació, i per això Sean Connery comença a aplegar tots els fulls de diferents formularis per donar-me'ls i que jo mateixa trobi el que necessito. Ara té l'aspecte del Sean Connery calb i de barba blanca.

En un moment donat, un treballador jove del zoo li diu alguna cosa. Dedueixo que se sent intimidat perquè tota una figura com Sean Connery treballa al seu costat. Quan el treballador jove se'n va, explico la meva sensació a Sean Connery. Ell es compadeix de la poca autoestima del treballador jove, i surt de la caseta per demanar-li alguna mena d'ajuda per aconseguir que el jove se senti més important. Se'n surt, perquè el jove se'n va cofoi d'haver pogut ajudar Sean Connery. Quan ell torna a la caseta, em pica l'ullet de manera còmplice.

La rebel·lió dels dofins

Sóc en un dofinari immens. És un recinte immens, i sembla que amb clares finalitats comercials. Per una piscina enorme neden dofins de tota mena, tant dels de l'espècie que estem habituats a veure en els espectacles de dofins, com d'aquells altres amb clapes més fosques, tant dofins grossos com balenes com dofins ben petits. Els visitants, tots amb look de turista, s'arremolinen aquí i allà amb càmeres de fotos i amb ganes de passar un dia ben lúdic. Hi ha àmplies botigues per comprar objectes de tota mena relacionats amb el centre. La piscina dels dofins adopta formes diverses, i té parts a l'aire lliure, profundes i grandioses, i parts que queden encabides en recintes coberts, menys profundes. En alguns llocs els visitants es poden banyar amb els animals. Hi ha passarel·les per passar d'un lloc a l'altre.

En aquest lloc, sospito que hi passa alguna cosa estranya. Veig els presumptes entrenadors amb vestits de neoprè negre parlant entre ells en veu baixa. Observo que el personal actua de manera que sembli que amaga alguna cosa. Arribo a la conclusió que en realitat en aquell lloc exploten els animals i els fan mal, i que el centre lúdic és una tapadora d'aquells maltractaments. En aquell moment sóc en una de les parts cobertes de la piscina. Veig que alguns dels entrenadors em miren, com endevinant que els he descobert. Observo també actituds estranyes en els dofins, em sembla que són més agressius. De cop, un dofí petit amb clapes negres treu el cap a la piscina, i mirant cap a la zona on sóc jo, on també hi ha més gent, diu: "No ens mateu!". Els entrenadors riuen i volen fer creure a la gent que allò és una anècdota i que no passa res. Ningú no s'alarma, però jo veig confirmades del tot les meves sospites. Veig nedar els dofins, i penso que tramen la seva venjança. Neden de manera més violenta. Penso que allò ha estat un avís, i que ara actuaran i voldran fer mal als seus captors i a les persones que vulguin banyar-se amb ells. Em neguitejo i penso que cal fer alguna cosa per posar fi al malestar dels dofins i les actituds violentes dels seus presumpets cuidadors, però no sé com convé actuar.

Segurament, aquest malson té alguna cosa veure amb una experiència que vaig tenir fa poc...

Grans magatzems i cascos negres

Sóc amb la meva germana passejant per la ciutat. És de nit. De cop i volta, veiem que l'edifici que acull uns grans magatzems, un edifici aïllat i amb uns grans finestrals de vidre oberts a l'exterior, està obert al públic. Dutes per la curiositat que estigui obert en horari nocturn, decidim entrar-hi. A dins, un grup de clients que hi acaben d'entar duen un casc negre, com un casc de motorista però menys gruixut, i que també cobreix la part de la cara de manera similar a una màscara antigàs, però d'aspecte menys aparatós. Quan sona un timbre pels altaveus, se'l treuen i el deixen en algun prestatge que tinguin a prop. Sembla que això dels cascos va lligat a la celebració que ha fet que aquest dia aquests grans magatzem obrin de nit.

Em dirigeixo a una cinta mecànica que baixa, i quan sóc al pis de sota, m'adono que la meva germana no és amb mi. Allà mateix hi ha taules enormes divides en petites seccions que tenen vidrets i peces diverses per fer-se penjolls. Moltes dones trien i remenen per allà. Miro pertot arreu a veure si trobo la meva germana, però no hi és. Em poso nerviosa, i decideixo esperar al lloc i no moure'm. Vaig guaitant constantment al meu voltant buscant-la, sense èxit. Trec el mòbil per trucar-li, però de cop no el sé fer servir. A la pantalla m'apareix la funció de fer fotografies, i això m'estranya molt perquè és una funció que el meu mòbil no té. Per més que ho intento, no sé com fer-m'ho per trucar. Em quedo allà, inquieta, esperant que la meva germana m'acabi trobant. Un conegut em veu allà, se m'acosta i em comenta alguna cosa.